VIA GUAI DEL PARAGUAI

A LA ROCA D'EN SANHIDA 

Avui dissabte ( 04/07/15 ) amb la Laura el Pep i el Romaric ens encaminem a la discreta Roca d'en Sanhida, per fer una via que fa aproximadament quatre anys que la vaig obrir amb l'Antonio i que avui repeteixo per primer cop. El Romaric tenia ganes de enfilar-si, i com que aquest és el seu ultim cap de setmana entre nosaltres, ell decideix la via.

Després de passar uns quant anys a Catalunya, en els que ha tastat la majoria de les nostres parets, ara torna a traspassar el pirineus per començar una nova etapa, i de ben segur seguir gaudint de les muntanyes.

1er llarg 30 metres 7b (4º Ae)

Comença per un tram terrós i trencat , on actualment hi ha una corda fixa, per ficar-sa sota un mur vertical amb molt poca pressa

Primer llarg

2on llarg 30 metres 6c+ (Ae)

Aquest és un llarg de roca excel·lent i cantelluda, on la dificultat ve donada per la petitesa de les preses i la continuïtat de la dificultat.

 

Segon llarg

 

 Segon llarg

3er llarg 40 metres 6c+ ( 6a Ae)

llarg discontinu, on la dificultat ve donada per una petita panxa. A la segona meitat del llarg trobarem una zona amb roca molt discreta on caldrà vigilar.

 

  

Tercer llarg

4ar llarg 25 metres 6b+/c (5º Ae)

es tracta d'un bon llarg, on la roca torna a ser molt bona

 Quart llarg

 

 Quart llarg

Descens: El podem fer des de la mateixa via amb un rapel de 40 metres en diagonal a la dreta per anar a buscar el segon rapel de la Homus Monserratinus. O bé pujar al cim i caminar uns metres a la dreta fins trobar els esmenats ràpels de la Homus Monsserratinus.

Gracies a la guia d'escalades del vessant nord publicada pel David Hita l'any 2003, ens assabentem de l'existència d'aquesta roca. Estem a l'agost del 2009 hi ens hi apropem per fer la Homo Montserratinus en sortim entusiasmats, sobretot per l'extraordinari ultim llarg. Va passant el temps i ens entra l'idea d'obrir una via, i la Roca d'en Sanhida amb tans sols una via n'és una bona candidata. Un dia baixant per la Canal de la Font del Llum, ens apropem fins la font per donar un cop d'ull a la Roca d'en Sanhida. D'allà estant i tracem una línia visual, la via anirà per unes plaques de l'esquerra i a la part de dalt agafarem una tènue fissura en diagonal i paral·lela a la Homo Montserratinus. A veure si tenim sort amb la fissura i és tan bona com la seva veïna.

A finals de maig del 2011 ens encaminem cap a la paret,carregats amb tot els estris necessaris per obrir la via, molts claus i friends i un grapat de Parabolts, la idea es obrir-la en un dia o dos i en estil clàssic. En els primers metres la roca esta molt trencada i quant arribem a la primera placa ens adonem que és molt més vertical del que havíem previst. Hi emplacem un parabolt i ens ho mirem i remirem, estem bastant frustrats, el primer llarg l'havíem previst de cinquè i això és molt més del que teníem previst. Amb la cua entre les cames decidim plegar. Rapelem del parabolt i desfem el camí, tot caps cots, i amb la il·lusió defenestrada d'obrir la nostra primera via .

A mitjans de juny, decidim tornar-hi, aquest cop saben que com a mínim en el primer llarg haurem de tirar d'escalada artificial. Muntem la primera reunió a trenta metres en una petita repisa. En el llarg següent la roca canvia radicalment, l'excel·lència de la roca ens anima a poder avançar amb més fluïdesa. Peró altre cop errem el tret, les preses son petites i l'absència de llocs per col·locar flotants ens torna a fer servir parabolts de forma desmesurada, obrim la meitat del segon llarg i pleguem.

Som a mitjans d'agost quant reprenem la feina, enllestim el segon i tercer llarg, aquest amb un rocam canviant, a trossos bo i en altres bastant dolent. Muntem la reunió al peu de fissura, que a diferencia de la seva veïna, aquesta no es per tirar-hi coets. I decidim que per avui ja esta bé.

Amb la via quasi enllestida no volem que s'ens tiri a sobre el fred, que aquesta paret es mol ombri-bola. El vint-i-set d'agost hi tornem, aprofitem per tirar alguna llastra inestable, provem alguns passos en lliure i acabem l'ultim llarg. 

Aixi donem la via per acabada, ara cal tornar-hi per graduar els llargs i per si cal sanejar algun tram. Però aquest dia ja no va arribar. Va venir el fred, la via tampoc ens va acabar de satisfer i a sobre el company se'n va tornar a treballar al seu país (El Paraguai) i tot va quedar aparcat.

No va ser fins que uns comentaris en el blog del Pastes de pedra que en parlava molt positivament, que em va fer pujar l'autoestima per la via. Doncs no era tan dolenta com jo pensava, i més tard un altre comentari del Jan Casas que també li va agradar, això i l'empenta d'alguns company de cordada que la volien fer, ens hi va fer tornar aquest juliol, quasi quatre any després de la seva apertura.