A LA ROCA D'EN SANHIDA
Avui dissabte (
04/07/15 ) amb la Laura el Pep i el Romaric ens encaminem a la
discreta Roca d'en Sanhida, per fer una via que fa aproximadament
quatre anys que la vaig obrir amb l'Antonio i que avui repeteixo per
primer cop. El Romaric tenia ganes de enfilar-si, i com que aquest és
el seu ultim cap de setmana entre nosaltres, ell decideix la via.
Després de passar
uns quant anys a Catalunya, en els que ha tastat la majoria de les
nostres parets, ara torna a traspassar el pirineus per començar una
nova etapa, i de ben segur seguir gaudint de les muntanyes.
1er llarg 30 metres
7b (4º Ae)
Comença per un tram
terrós i trencat , on actualment hi ha una corda fixa, per ficar-sa
sota un mur vertical amb molt poca pressa
Primer llarg
2on llarg 30 metres
6c+ (Ae)
Aquest és un llarg
de roca excel·lent i cantelluda, on la dificultat ve donada per la
petitesa de les preses i la continuïtat de la dificultat.
Segon llarg
Segon llarg
3er llarg 40 metres
6c+ ( 6a Ae)
llarg discontinu, on
la dificultat ve donada per una petita panxa. A la segona meitat del
llarg trobarem una zona amb roca molt discreta on caldrà vigilar.
Tercer llarg
4ar llarg 25 metres
6b+/c (5º Ae)
es tracta d'un bon
llarg, on la roca torna a ser molt bona
Quart llarg
Quart llarg
Descens: El podem
fer des de la mateixa via amb un rapel de 40 metres en diagonal a la
dreta per anar a buscar el segon rapel de la Homus Monserratinus. O
bé pujar al cim i caminar uns metres a la dreta fins trobar els
esmenats ràpels de la Homus Monsserratinus.
Gracies a la guia
d'escalades del vessant nord publicada pel David Hita l'any 2003, ens
assabentem de l'existència d'aquesta roca. Estem a l'agost del 2009
hi ens hi apropem per fer la Homo Montserratinus en sortim
entusiasmats, sobretot per l'extraordinari ultim llarg. Va passant el
temps i ens entra l'idea d'obrir una via, i la Roca d'en Sanhida amb
tans sols una via n'és una bona candidata. Un dia baixant per la
Canal de la Font del Llum, ens apropem fins la font per donar un cop
d'ull a la Roca d'en Sanhida. D'allà estant i tracem una línia
visual, la via anirà per unes plaques de l'esquerra i a la part de
dalt agafarem una tènue fissura en diagonal i paral·lela a la Homo
Montserratinus. A veure si tenim sort amb la fissura i és tan bona
com la seva veïna.
A finals de maig del
2011 ens encaminem cap a la paret,carregats amb tot els estris
necessaris per obrir la via, molts claus i friends i un grapat de
Parabolts, la idea es obrir-la en un dia o dos i en estil clàssic.
En els primers metres la roca esta molt trencada i quant arribem a la
primera placa ens adonem que és molt més vertical del que havíem
previst. Hi emplacem un parabolt i ens ho mirem i remirem, estem
bastant frustrats, el primer llarg l'havíem previst de cinquè i
això és molt més del que teníem previst. Amb la cua entre les
cames decidim plegar. Rapelem del parabolt i desfem el camí, tot
caps cots, i amb la il·lusió defenestrada d'obrir la nostra primera
via .
A mitjans de juny,
decidim tornar-hi, aquest cop saben que com a mínim en el primer
llarg haurem de tirar d'escalada artificial. Muntem la primera reunió
a trenta metres en una petita repisa. En el llarg següent la roca
canvia radicalment, l'excel·lència de la roca ens anima a poder
avançar amb més fluïdesa. Peró altre cop errem el tret, les
preses son petites i l'absència de llocs per col·locar flotants ens
torna a fer servir parabolts de forma desmesurada, obrim la meitat
del segon llarg i pleguem.
Som a mitjans
d'agost quant reprenem la feina, enllestim el segon i tercer llarg,
aquest amb un rocam canviant, a trossos bo i en altres bastant
dolent. Muntem la reunió al peu de fissura, que a diferencia de la
seva veïna, aquesta no es per tirar-hi coets. I decidim que per avui
ja esta bé.
Amb la via quasi
enllestida no volem que s'ens tiri a sobre el fred, que aquesta paret
es mol ombri-bola. El vint-i-set d'agost hi tornem, aprofitem per
tirar alguna llastra inestable, provem alguns passos en lliure i
acabem l'ultim llarg.
Aixi donem la via
per acabada, ara cal tornar-hi per graduar els llargs i per si cal
sanejar algun tram. Però aquest dia ja no va arribar. Va venir el
fred, la via tampoc ens va acabar de satisfer i a sobre el company
se'n va tornar a treballar al seu país (El Paraguai) i tot va quedar
aparcat.
No va ser fins que
uns comentaris en el blog del Pastes de pedra que en parlava molt
positivament, que em va fer pujar l'autoestima per la via. Doncs no
era tan dolenta com jo pensava, i més tard un altre comentari del
Jan Casas que també li va agradar, això i l'empenta d'alguns
company de cordada que la volien fer, ens hi va fer tornar aquest
juliol, quasi quatre any després de la seva apertura.
