The Puretas Climb · La Pinicula

La piadita en el Blog de Cesc

Pere Camins a la Roca Regina

Avui dos cordades de Puretas ens enfilarem per la gran paret de la Roca Regina. Una es dirigeix a la via Galí-Molero i nosaltres ens quedarem uns metres abans a la via Pere Camins.

Ressenya de la noche del loro

Es tracta d'una via llarga, aèria, espectacular i recomanable, on és van combinat els trams d'escalada lliure amb trams d'escalada artificial. També tindrem d'anar protegint algun pas, a excepció de el quart llarg que és el que es troba més desprotegit i per tan és on ficarem més peces de auto-protecció.

Quart llarg

Sisè llarg

Vuitè llarg

Desè llarg

Dotze llarg

El catorze i penúltim llarg

Activitat realitzada el 01/10/11 per Antonio i Albert

Santacana - Serrano a la Mòmia

Via: Santacana-Farrera-Balbastro variant Serrano-Araguz
Primera ascensió: Santacana-Farrera-Balbastro 06/09/53
Primera ascensió: Serrano-Araguz 13/05/73
Dificultat: 6b
Metres: 125
Material: friends opcionals
Valoració: molt recomanable

Ressenya de Ressenya.net

Sense tenir clar la via que farem, recullo el Lluís a l'aparcament del hotel Las Palmeras a prop de Sant Vicenç dels Horts, que és el lloc habitual de trobada i enfilem carretera fins a la plaça de la Font Gran de Monistrol, allà prenem el cafè de rigor, trec la llibreria montserratina per decidir cap a on tirar, la premissa més important és que hi hagi ombra que al Lluís si li toca el sol es converteix en l'home llop, repassem les vies de la paret oest d'agulles amb ombre garantida però cap ens acaba de fer el pes, després ens mirem les vies de Sant Benet que era la idea inicial, el Jose i l'Isma que el dia anterior havien fet l'Esperó Màgic de la Prenyada comenten que fins ben passat el migdia hi toca el sol i anar a la cara nord de l'Elefant és tot un pateo, llavors surt la via Santacana que queda una mica amagada entre la Mòmia i la Momieta, bé ja tenim l'objectiu! Pugem fins el Monestir i enfilem lentament les escales dels pobres, ara la calor ja és força intensa i ens fa suar de valent, quant arribem a Sant Benet ens trobem al Joan Enric i al Pelake que fa ben poc que han arribat al refugi, ells que son més resistents al sol aniran a l'esmentat Espero Màgic, mentrestant nosaltres ens dirigim al peu de la Mòmia. Un cop al inici de la via la fissura del primer llarg no sembla tan difícil com comenten.

Fissura del primer llarg

L1 dificultat 6a+ metres 30 (1 burí sense xapa + 4 parabolts)

La via comença en el punt on la Mòmia i la Momieta es troben més aprop, d'aquí surt una vira horitzontal a l'esquerra que pràcticament caminant ens porta fins la fissura on trobarem el cap de burí que ens protegeix els primers passos, ficats dins la fissura el llarg ja no donarà treva, els parabolts s'allunyen i la roca està una mica polida pel pas de les cordades, el que fa que tinguem d'anar en tot moment ben atents, progressem en tot moment encastant el braç i l'espatlla esquerra, al principi es va deixant fer però a mig llarg els passos es tornen més agònics i la progressió es fa lenta i fatigosa fins que aprop del final la dificultat minva i ens permet entrar a la reunió sense problemes. Si t'estàs avorrint prem Aquí

Primer llarg

L2 dificultat 5c metres 35 ( 4 parabolts )

El segon és un llarg més tranquil però en el que no podem baixar la guàrdia, les assegurances disten unes de les altres, però en aquest llarg és més fàcil col·locar estris d'autoprotecció, en la primera meitat del llarg és en el que la progressió és més rapida fins llaçar un arbret, a partir d'aquí es troben uns passos més difícils en els que haurem de col·locar el cos en la posició correcta per poder progressar amb solvència.

Entrant a la segona reunió

L3 dificultat 6b metres 25 ( 5 parabolts )

Sortim de la reunió en tècnica de xemeneia fins la primera assegurança, un cop assegurats cal anar amb molta decisió a la fissura i fer uns passos de bavaresa on en cert moment també podem aprofitar algunes presses de la ma esquerra que es troben fora de la fissura, a un parell de metres trobem el segon punt d'assegurança, aquí la dificultat baixa i de seguida arribem a un arbre sec on refer-nos de l'esforç, seguim per placa en flanqueig a la dreta fins el tercer paralbolt i tot seguit remuntem uns metres per entrar en un còmode balmat, que ens permet estudiar els següents passos, el quart parabolt el trobem per sobre de la balma desplaçat a la dreta, just a sota d'un gran merlet que amb la meva alçada ( 1,69 ) no puc aprofitar-lo per xapar, més a l'esquerra es troba un bon forat, en aquest punt si que arribo a l'assegurança, ara ja puc encarar el pas amb més confiança, amb la mà dreta al forat anteriorment esmentat hem de fer el segon esforç del llarg, es tracta de ficar-nos a la fissura i amb passos decidits de bavaresa guanyar els metres suficients per poder descansar. Cal dir que han tot moment la fissura ens ofereix uns bons cantells, el que dona molta seguretat als passos.

Quarta reunió

L4 dificultat 5b metres 15 ( un tac de fusta i 1 parabolt )

Es tracta d'una curta però bonica tirada que segueix per l'ultim tros de fissura de la via, el pas més difícil el trobarem a l'inici de la fissura on els peus queden per sota d'un desplom

L5 dificultat 4a metres 35 ( 1 parabolt ? )

Als pocs metres de sortir de la reunió la paret perd verticalitat de seguida. Es tracta de buscar el terreny més fàcil per assolir el cim, a meitat del llarg s'ha de trobar una assegurança que no vàrem saber veure, seguim amb tendència a l'esquerra i fàcilment arribem al cim.

Cim de la Mòmia

Escalada realitzada el 16/08/11 per Lluís i Albert

Paül - Gustavo

Ganivet de Diables - Montserrat


Vía Paül-Gustavo V+/Ae (6c), MD


Primera ascensión: Josep Callejas "Paül" y G.Llobet, noviembre de 1973

Primera tirada

Buriles de la antigua R1

Peligrosa entrada a la R1

Domingo, 10 de la mañana. He quedado con Jose para ir a la Paul Gustavo del Ganivet de Diables, pero antes nos lo tomamos con calma para hacer el bocata en Monistrol y de paso ver si finalmente decide ponerse a llover o no… pues parece que no. Así que a eso del mediodía tiramos para Santa Cecilia, y después de sudar un rato subiendo por la canal dels avellaners , Jose le mete al primer largo. A partir de la 1ª chapa viene un muro de unos 10 metros finos, muy finos, de aquellos que hay que mirar, palpar y pensar para subir, vamos que lo vimos más cerca del 6a que del V+, aunque eso sí bien asegurados. Luego la placa tumba y sólo un seguro hasta el murito final de entrada a la R : roca delicada y a proteger con un friend, (igualmente expuesto)

Segunda tirada

Desde la R la visión del 2º largo es roca cutrilla y lo peor: la primera chapa está a tomar por culo. Jose me señala una sabina que queda a la derecha y para allí que me voy a poner un seguro y desde allí otra vez en diagonal a la izquierda a por la 1ª chapa. A medida que voy subiendo veo que la roca no es tan cutre como parecía desde abajo, e incluso lo voy disfrutando: placa guapa, alguna laja sospechosa y seguros combinando los parabolts con algún buril.

Tercera tirada

En el tercer largo, Jose empieza con otro paso finito para ir a buscar un parabolt y desde aquí, con un pedal, recto para arriba siguiendo la línea de parabolts y buriles sin chapa (en buen estado). Por cierto, Jose tuvo que ir recuperando alguna plaqueta ya que la mayoría de las que llevábamos no cabían por la cabeza de la tuerca.

Le meto yo al 4º y último largo, también combinando parabolts y buriles. Le hago A0s para ir más rápido hasta una pequeña fisurilla por debajo de un desplome. Alien que te crió y marchando. Placa tumbada sin seguros y con roca que hay que mirarse un poco para llegar a la cima.

Cuarta tirada

Y por último, a pasar por el filo del Ganivet: menudo yuyu. Hubo un momento en el filo de la arista que miré para abajo y acto seguido me puse de cuclillas para pasar, a partir de ahí sólo miraba enfrente mío, jajajaja menuda flipada!!! Hay que ir con cuidado porque la roca es muy delicada. Bueno, después del “paseo”, rápel de 20 mts y otra vez en la canal para ir a buscar las mochilas.

Nos ha gustado la vía.

Magnífico entorno

El filo del ganivet

Un rapelillo y pal coche

Santa Cecília

Texto: Ismael

Via CADE a la Paret dels Diables

Via CADE a la Paret dels Diables
Primera ascensió: Xavier Pérez Gil, Emili Gil i Ramon Galí el 24/05/70
Dificultat: 7c ( dificultat obligada 6a A2 ) 220 metres
Material: joc de fissurers i joc de friends
Horari: 6 hores en cordada de tres
Categoria: molt recomanable

Serrat de les Onze - Paret dels Diables

Avui quedem per anar a la CADE de la Paret dels Diables, una via clàssica que encara ens mancava en aquesta paret. Oberta el 24 de Maig del 1970 pel grup d'escalada del Centre Excursionista de Catalunya - CADE, és la segona via oberta en aquesta paret, tan sols existia en aquell moment la encara avui impressionant línia de la Lluís Creus, o TIM, que es va avançar quinze anys a la CADE. Als anys setanta també van ser els anys de l'obertura de les vies Sànchez Martínez 30/11/70 i GAM 07/12/70 fent un trio que esdevindria un dels més clàssics de la paret, sobre tot les dues últimes.

A les nou fem una parada tècnica al bar Anna on ens trobem amb altres companys del grup Puretas, per fem petar la xarrada mentre prenem un cafè, i més tard cadascú marxa cap al seu objectiu .

Nosaltres ens dirigim a Santa Cecília on deixem el cotxe, d'aquí agafem el camí de l'Arrel fins davant de la paret, tot just abans d'un replà d'una antiga carbonera surt el sender que ens deixarà a tocar de paret, la resseguim a la dreta amb lleugera baixada fins el peu de via, la via comença a la perpendicular del punt més baix d'un bosquet penjat, al peu de via trobarem un arbre .

Ressenya de The Crow's net

L-1 ( 6ª 20 mts.) + L – 2 ( 3º 40 mts. )

Comencem enfilant-nos per l'arbre per guanyar els primers metres i de seguida passem a la paret on trobarem uns passos molt fins i tècnics que en tendència a la dreta ens portaran fins a la primera reunió que passem de llarg per enfilar un tram terrós i amb força vegetació que ens portarà fins a la segona reunió .

Passos tècnics al primer llarg

L - 3 ( 6b 35 mts. )

Aquest llarg ha sigut per a nosaltres el més interessant de tota la via, es tracta d'un llarg semi equipat on tindrem que posar forces peces, friends i encastadors que entrén molt bé a les fissures, tot i ser un llarg molt vertical es pot reposar i posar les assegurances amb tranquil·litat. És un llarg cinc estrelles sense cap mena de dubte.

Magnific tercer llarg

L - 4 ( 6 ª + 25 mts. ) + L - 5 ( 6ª 20 mts. )

Sortim de la reunió superant un petit desplom per la seva dreta, seguidament trobarem una petita placa en la que ens decantarem a la dreta, amb passos difícils i poc evidents i de seguida entrarem a la reunió que passarem de llarg per enfilar una fissura diedre on una figuereta ens facilita la superació del pas més complicat del cinquè llarg.

Entrant a la cinquena reunió

L - 6 ( 7a+ 35 mts. )

Aquesta és una tirada on l'ambient aeri pren protagonisme, es troba perfectament equipada per poder passar en escalada artificial, el que permet apurar algun pas en lliure tot depenent del nivell de cadascú.

Inici del sisè llarg

L- 7 ( 7c 30 mts. )

Es tracta de la tirada més desplomada de la via, a diferència de l'anterior en aquesta haurem d'equipar tres o quatre passos per poder passar en artificial, a la part final del llarg ens trobarem amb una sensació de buit impressionant, molt més del que sembla abans de fer la via.

Bonic i desplomat setè llarg

L - 8 ( 4+ 15 mts. )

Ens trobem a la reunió més penjada de tota la via, el llarg vuitè és molt curt i ja no presenta masses dificultats, sortirem recte per bones presses fins arribar a terreny pla, on trobarem l'última reunió

Activitat realitzada el 23/07/11 per Antonio, Lluís i Albert

The Wall - L'Elefant

Nos juntamos el Jose Walero y yo el viernes por la mañana en Monistrol con el objetivo de hacer la clásica vía The Wall a l'Elefant en la mágica zona de Sant Benet, será mi primera escalada en esta región. A Jose, pese a que ya ha hecho esta misma vía varias veces, no le importa repetirla, ya que la última repetición fue hace muchos años.

Iniciamos la subida desde el monasterio con mucha calma, que las escaleras que llevan al Pla de Santa Anna siempre son duras con estas temperaturas. Una vez llegados al refugi de Sant Benet, y de charlar un rato con el nuevo guarda del refu. (Angel Justel), iniciamos la aproximación, y una vez escondidas las mochilas, y disfrazados nosotros, hacemos hasta pie de vía, a la sombrita.

La idea es subir yo de primero, para ir cogiendo tablas. Así que inicio el primer largo, con calma y tratando de leer el recorrido. Una vez alcanzados los primeros seguros, la vía continúa con tendencia a la izquierda, por lo que inicio el progresivo flanqueo a la vez que voy ganando metros. En un momento dado, se me antoja de alcanzar un canto increíble con la mano izquierda, pero veo que está demasiado lejos, por lo que intento un paso intermedio que me deja en una posición incómoda además de inestable. El último seguro tan sólo está unos dos metros por debajo, pero no en vertical, si no a mi derecha, así que cuando caigo trazo un movimiento pendular. Justo después del pequeño vuelo, me doy cuenta que me he hecho daño en el tobillo derecho, seguramente al apoyar el pie en un saliente. Me quedo colgado unos instantes y decido que hay que enfrentarse de nuevo al paso y terminar cuanto menos el primer largo.

A la caza del primer bolt

R1

Todavía sin dolor, termino el largo y una vez en la reunión valoramos la situación. Como el tobillo, aunque hinchado, no me duele excesivamente, decidimos terminar la vía, aunque será Jose quién suba primero en los dos largos que nos quedan por delante. Dos largos preciosos, verticales, con cantos enormes para elegir y roca de primera. Largos que no termino de disfrutar puesto que el dolor se ha agudizado después de estar parado en sendas reuniones.

L2

L3

Últimos metros

Primera nacional con esguinzamiento tobillero!!!, ...já, já

Una vez en la cima, pedimos a unos guiris americanos que nos hagan la afoto de rigor, e iniciamos el descenso, que más que un descenso será una verdadera romería, pues el dolor de mi tobillo es ahora más intenso. Con la ayuda de una rama que Jose corta para mí y un vendaje improvisado que me colocan un grupo de escaladores de camino al refugio, voy andando como puedo. Jose deja la mochila en el suelo y sale corriendo en dirección contraria, que se ha olvidado la cámara de afotos, pero llega a los cinco minutos, que se ha ido hasta pie de vía y que no encuentra la cámara, que al final resulta que la lleva en la mochila... conseguimos llegar a este, donde el guarda del refu nos prepara sendas llescas de pan con tomate y tortilla de queso de cabra y un par de cervezas, que el camino hasta el monasterio se presenta difícil a causa de mi lesión.

Ermita de Sant Salvador con peregrino

Ay, Ay.... ya falta poco

Poco a poco, y yo con bastantes dolores, llegamos al monasterio, con sensación agridulce, de haber terminado la preciosa vía a pesar de todo, pero no haber podido disfrutarla cien por cien.

Jornada intensa para recordar, en la que me he estrenado en la región de Sant Benet y de la que me llevo una vía más hecha …y un esguince de ligamentos en mi tobillo.

Texto: Joan

Fotografías: Jose